ANVERS

Passen els dies a ritme trepidant, sense deixar temps per pair. Moltes han sigut les escalades que hi ha hagut amb les coincidències d'un sol espatarrant i la bona companyia. Temps per exposar-se  i deixar-se acaronar per la benedicció del sol d'hivern, i de pas fardar de moreno. Enrere ja queden la directa Senglar i la Tuareg de la Palleta , vies trendic tòpics ideals per deixar enrere el compromís i centrar-se en l'entorn, la gestualitat i la companyia. Ja, amb més caràcter, li van succeir les vies Llepet del serrat dels monjos i la Bros del cap de la Barra . Curtes, però ben bones. Moments màgics que no haguessin sigut possibles sense en Josep, Joan, Anníbal, Willy i Martí.

Com si d'un sistema de planetes es tractés. Ens anem ajuntant amb la força de la nostra passió. Fills de mare i pare, amb diferents recorreguts. Maneres de ser i pensar, ens trobem compartint els mateixos camins. Gaudint de la pertinença, no dubtem en lligar-nos l'un amb l'altre, atraguts per una forca invisible de qui dependrà el nostre vincle. L'escalada és així, el primer plat dels nostres impulsos, el recull de tota una sèrie de necessitats i carències forjades en el transcurs de la nostra biografia.  D'aquesta manera ens van emtabanar en Josep i jo, aquests últims dies, per recòrrer dues petites perles disperses per l'immensitat del Monserrat escalable. Dues vies que aparentment estaven sotmeses als mateixos patrons. Navegació lliure amb parabolts, però que desprenen sensacions totalment diferents. Sembla mentida com una activitat aparentment tan limitada com el fet de progressar per una paret emplaçant seguros pel autoasegurament, pot diferir tan

Escric com si hagués viscut un somni, i és que realment el viatge a Taghia va més enllà d'una sortida  d'escalada. Un viatge en el temps, per aturar-se i contemplar quin son els fils que ens fan moure a la vida. Adoctrinats en la llibertat, ens creiem més lliures del que som realment. Deixant de banda i arraconant la cultura dels nostres ancestres. Fugint de la forma com es van relacionar els nostres besavis entre ells i amb la comunitat on vivien. Desconnectats de la seva proximitat amb la supervivència i lo sobrenatural. Visquent la vida lligada a la mort. Tot això, encara que avui dia ho creiem ben lluny. Allà està, dins nostre, decidint en el nostre dia i a dia, fent-nos sentit moltes vegades desgraciats per no acceptar-ho. Commocionat encara per tot el viscut, me'n alegro de poder contribuir d'alguna manera en el benestar de la gent del Taghia. Formant part d'un col.lectiu que ha entrat paulatinament en la vida d'aquestes persones, desde el respecte

M'és difícil escriure, sense sentir el cor obert. Potser són masses coses les que han aparegut darrerament a la meva vida. Experiències que m'han fet retraure com una medusa, posant cara de què no passa res. Sento que el temps i el transcurs dels esdeveniments, em va deixant treure el cap de mica en mica. Sortir de la por al patiment i viure la vida amb més confiança. Tot això sense cap mena de dubte, es veu reflectit en l'escalada. Poques ganes d'encarar-me a les pors, fugint cap al plaer i l'evasió. Vies  com la Kraken de la pastereta que no em provoquin cap mena de repte i que no em treguin de la meva zona de confort. Sento que estic en un moment on es important adaptar-me a la meva nova versió, com si és tractes de començar a caminar de nou. Petits ajustos que em fan adonar de com m'he arrepenjat del meu cos per sentir-me fort i valent. Moments d'assimilar tot allò que esta passant amb la meva família: La vellesa, la malaltia... I amb to

Es vam retrobar com si fes una setmana que no ens veièssim. Aparentmet tot estava igual, amb els cossos mes envellits i la mirada mès sàvia, conectant ràpid amb el llenguatge que ens agermana. Vam gaudir, ens vam sinceritzar i vam tornar a crear castells  per batre.  Aquestes son les  paraules de l' Ignasi, font de passió i vida.  "Sembla que l'univers es conjurés en contra meva... no sé quantes setmanes de calor i sol, i més sol i el dia que l'Ignasi marxa a escalar cau la del "pulpo" a mitja Catalunya. Bé, l'objectiu era la nord del Pedraforca i l'Estorach al Pollegó però com molt bé em va dir en Joan, haurem de canviar de lloc perquè allò és l'orinal de Catalunya! A les 7 del matí mentre conduïm passem del Pedraforca a Riglos, de Riglos a Montrebei,... i finalment l'opció més encertada l'Alt Urgell.  Així doncs acabem fent la "Robin Judas" a Roca Narieda pensant que estàvem fent la "Pànic Timpànic", coses que

La frase més val una imatge que mil paraules s'ha convertit en una epidèmia de difícil cura. Si bé, es veritat que d'una imatge es pot treure molta informació, no reflexa ni una mínima part del que aconteix en aquest precís moment.  Aquesta és la sensació que vaig tenir quan em vaig veure tibant a la via Belladona. Ben apoltronat en la meva zona de confort. He d'admetre que les propostes d'en Josep  em creen cert  nerviosisme. Si bé el segell Hita em tranquil.litza, ja que la meva experiència en vies anteriors obertes per ell, m'han confirmat la seva benevolència en quant a seguros i graduació. La poca claredat amb el meu grau a vista, no sé si te alguna cosa a veure amb el fet de començar a fer servir ulleres, em crea inseguretat a l'hora de encararme amb aquestes propostes. Ens presentem a peu de via, amb el cami de l'arrel i clàssiques del voltant efervescents de vida.  Trigo una estona a situar-me, ja que no portava fet els deures de casa. D

  Petits detalls em porten a sensacions diferents i a sortir dels automatismes del dia a dia. No és la primera vegada que per anar a escalar, faig servir el tren amb destí cap a les terres de Girona. Un deixar-se portar, oferint la puntualitat a les mans d'altres, fa sentir-me viatger, en un estat de tranquil.litat i contemplació dificil de trobar.  Anar cap al nord és parar amb el temps, adonar-te del silenci, quedar-se atrapat en la intensitat dels colors. A caldes faig transbord al cotxe d'en Martí i anem cap a la Punta Miladones , aprofitant que la pista per accedir per terra encara esta oberta. Paratge agresta i salvatge que ha canviat els canons i el fil espinós pel tancat elèctric i la tala forestal. Impaciència humana que contrasta amb l'eternitat del paratge, irònic a a la nostra transitorietat. Després de moltes cavil.lacions, aconseguim trobar el camí fressat que ens portés cap a la paret i finalment al rapel instal.lat. Moments de cert neguit, a causa de l

Després d' una setmana intensa de compromisos, sortim amb en Josep cap a terres lleidatanes,  amb la intenció d'escalar la Terra lliure de la paret de las gralle s. Passat Cervera ens anem endinsant en la versió catalana del "Lejano Oeste", fins ben entrat el migdia, que vam aconseguir trobar el lloc de partida.  Cal seguir la pista fins al final, on trobarem una fletxa i un punt pintat a una pedra. Deixem el cotxe i resseguim cap a la dreta per un camp, fins arrivar a un corriolet fitat amb molta creativitat. Encara que estem parlant d'una via desequipada en un ambient nord. La aproximació ben fitada i el rapel a prova de camions, un peu de via agradable, les moltes possibilitats d'autoprotecció i les reunions bungalows; fan que l'escalada sigui bastant plaentera. Sent el segon i quart llarg els que marquen l'exigencia. amb una roca a trams molt peculiar, encara que sanejada, on el calcari i l'arenisca es barrejen donant tonalitats roses.