dilluns, 15 d’agost de 2016

Gent com tu

 Arribat l'estiu, l'activitat va a la baixa, fins desaparèixer. Aquest any, en canvi, em va sorprendre amb un parell de sortides. Això si, vaig tenir que recòrrer a les noves tecnologies, per poder trobar parella i gaudir d'una satisfactòria primera trobada.


La primera va ser la Lotus de la paret de l'Aeri amb l' Uri  de Terrassa. Nom que em porta moltes imatges viscudes i que ha servit com ritual per fer un repàs de tot allò que vaig viure durant uns anys. Barreja de gaudir i enclaustrament amb gust agredolç, que com tot en la vida em va servir per aprendre.
Via ben bona amb grau antic, on cal treure el canto als peus de gats, navegar als últims llargs i queixar-se del mal de peus!!


La segona va ser cap a Peña montañesa, una sortida on vaig intentar seguir el rebufo d'en Oscar i Martí, sense que es notés gaire la meva manca de nivell i el baix estat de forma mental. 
Estada molt agradable que em va servir per descobrir els sectors esportius propers a Ainsa i conèixer una via de nova generació de Montañesa, encara que fos com a turista. Via maca, alpina i compromesa. Molt neta, de graus collats i roca de vegades precària, que sempre agafa la verticalitat com a alternativa.








dimecres, 13 de juliol de 2016

The love boat in Costa Brava



Revisant les últimes entrades, m'adono de la meva predilecció per les curtes escalades sorgides entre L'Escala i L'Estartit. A més a més és dona la casualitat que aquesta esta sent l'últim desig d'amics meus, abans d'entra a quiròfan per arreglar-se el genoll.
Com moltes vegades em passa, em vaig deixant la clàssica per l'últim. L'intrèpida Sirena ha hagut d'esperar, i ben puc dir desprès de tastar altres vies de la zona, que es troba entre les millors.
Escalada vertical, amb presses enormes, que et porta al footing vertical. Riu-te de la milla vertical d'en Jornet i companyia.
Via que vaig fer amb el lesionat ferré, en dos llargs (1+2, 3+4+5). Estant seguits per en Jaume i la Laura en un estil més clàssic, pel be de la nostra estimada e intrepida Sirena, que no te mai un No per les nostres propostes, sempre decents.
Aquesta via entra de ple dintre d'una nova categoria, que va més enllà del tant anomenat love climbing, i que és el love boat climbing."Vacaciones en el mar" para los puretas.



                Companys d'aventures i desventures, inmersos de ple a                      l'Intrèpida Sirena




En Josep i un servidor, uns messos abans, a la humida Mar, cel i Terra. Via ben guapa de passos explosius.

dimarts, 22 de març de 2016

El Vuelo del Icaro



Visita al sector dret de Cal Barrico. Pany de roca d'escalada similar a la sud del pedra, amb molt poca informació a internet. Escollim el vuelo del Icaro. Via de tres llargs( 6b,7a+/b, 5+). Primer llarg bonic, amb continuitat. que dona pas a un segon llarg que enllaça amb un diedre cec molt fi, contundent en els seus ultims seguros, quant surt a placa. L'ultim llarg no el fem, al trobar-lo massa curt. Arribem amb un Rapel de 60 al terra. Arrodonim el dia amb la Xorrera( 6c+/7a), via maca i generosa amb bona pressa. Recomano també la tranques i barranques( 6c) diedre molt fi i extenuant, on caldrà esquivar un esbarzer molest.



                    En Josep tibant a la xorrera, rememorant els 80,
                                 con mallas y a lo loco.

dilluns, 21 de març de 2016

¡Al Abordaje, mis bribones!


Un paratge reconegut, torna a fer presència davant meu. Una segona visita, a aquest trosset de costa brava. Preservada de la febre immobiliària, gràcies a la antiga presència d'uns militars disposats a fer funcionar els seus estris estrepitosos. No puc evitar imaginar-me, com funcionaria aquesta base, plena de covards traient pit, ànimes enclaustrades per garantir protecció i un plat a taula. Ho penso, però ho faig sense aixecar els ulls del terra, per por a veure´m reflectit en una de les paret en runes.



Camino cap a Miladones, amb la preocupació de trobar el corriol que em porti cap a les parets. Una vegada enfilat, veig com un nen, últimament acceptat i tingut en compte, comença a correr per davant meu, com la meva mirada es fa amplia i la respiració plena.
 Qui ho havia de dir. Emportats per un front capritxós de ponent, que acabariem enfilats al rapel de vèrtic de la punta de Miladones. Un racó, aquesta vegada no tan impressionat, amb la mesura ja pressa. Guiant d'alguna manera a en Josep fins a peu de via.

Comencem per la Komando Osona. Via teòricament equipada als llargs difícils.
Ens trobem amb una via mixte, on caldrà posar peces en tots els llargs. Estant els passos difícils ben protegits. Bona via, però massa curta. De generoses preses, amb un parell de passos explosius. On caldrà habituarse al rocam, per poder gaudir de tot el seu potencial.
Vam seguir amb la Corimori, per a mi, l'estrella del lloc. La via te dos primers llargs molt macos, amb prou longitud i homogeneitat per encendre la flama de l'aventura. Acabant amb un llarg fàcil, de mala roca, on caldrà escalar.


Un dia mès que aprofitat, per gaudir de la simbiosi mar-muntanya i percebre la gran atracció que em produeix aquest paisatge.

dimarts, 1 de desembre de 2015

Sol Solet


Passen els dies a ritme trepidant, sense deixar temps per pair. Moltes han sigut les escalades que hi ha hagut amb les coincidències d'un sol espatarrant i la bona companyia.
Temps per exposar-se  i deixar-se acaronar per la benedicció del sol d'hivern, i de pas fardar de moreno.


Enrere ja queden la directa Senglar i la Tuareg de la Palleta, vies trendic tòpics ideals per deixar enrere el compromís i centrar-se en l'entorn, la gestualitat i la companyia.
Ja, amb més caràcter, li van succeir les vies Llepet del serrat dels monjos i la Bros del cap de la Barra. Curtes, però ben bones.
Moments màgics que no haguessin sigut possibles sense en Josep, Joan, Anníbal, Willy i Martí.





dissabte, 17 d’octubre de 2015

Galàxia Montserrat



Com si d'un sistema de planetes es tractés. Ens anem ajuntant amb la força de la nostra passió. Fills de mare i pare, amb diferents recorreguts. Maneres de ser i pensar, ens trobem compartint els mateixos camins. Gaudint de la pertinença, no dubtem en lligar-nos l'un amb l'altre, atraguts per una forca invisible de qui dependrà el nostre vincle.
L'escalada és així, el primer plat dels nostres impulsos, el recull de tota una sèrie de necessitats i carències forjades en el transcurs de la nostra biografia.

 D'aquesta manera ens van emtabanar en Josep i jo, aquests últims dies, per recòrrer dues petites perles disperses per l'immensitat del Monserrat escalable. Dues vies que aparentment estaven sotmeses als mateixos patrons. Navegació lliure amb parabolts, però que desprenen sensacions totalment diferents.
Sembla mentida com una activitat aparentment tan limitada com el fet de progressar per una paret emplaçant seguros pel autoasegurament, pot diferir tant en el caràcter que pren la via.
La primera, la Jordi Vidal dels Plecs del llibre. La definiria com una ruta de graus afables, càlida, on els moviments van a la recerca del gest, arribant en certs moments puntuals a fregar la levitació.
Dins d'un lloc com el Montgros, com pocs en el massís montserratí, on encara es pot percebre el silenci i la calma.











De la Pleniluni de la Mòmia, en ve ràbia i confrontació. Ruta per baixar el fre de mà i llançar-se.
Per posar a prova els diferencials de la por i sobrepassar l'instint d'autoconservació, encara que només es tracti de posar en perill els nostres turmells.
Dues vies per on vaig transitar del jo puc a això és massa. A l'etern joc personal de posar-se a prova per demostrar-me que ún és valent i pot, per topar-me amb la frustració mal portada.






Gaudint del top rope i portat amb cotó fluix als llargs difícils pel mestre Josep.

divendres, 2 d’octubre de 2015

Insha'Allah



Escric com si hagués viscut un somni, i és que realment el viatge a Taghia va més enllà d'una sortida d'escalada. Un viatge en el temps, per aturar-se i contemplar quin son els fils que ens fan moure a la vida. Adoctrinats en la llibertat, ens creiem més lliures del que som realment. Deixant de banda i arraconant la cultura dels nostres ancestres. Fugint de la forma com es van relacionar els nostres besavis entre ells i amb la comunitat on vivien. Desconnectats de la seva proximitat amb la supervivència i lo sobrenatural. Visquent la vida lligada a la mort.
Tot això, encara que avui dia ho creiem ben lluny. Allà està, dins nostre, decidint en el nostre dia i a dia, fent-nos sentit moltes vegades desgraciats per no acceptar-ho.
Commocionat encara per tot el viscut, me'n alegro de poder contribuir d'alguna manera en el benestar de la gent del Taghia. Formant part d'un col.lectiu que ha entrat paulatinament en la vida d'aquestes persones, desde el respecte i la integració relativa, sense destrotar la tranquil.litat.
Agraeixo la gran labor de persones com en Piola, que d'alguna manera estan contribuint indirectament en les economies d'aquets pobles nascuts al costat d'escarpats acantilats.















Lluny de conéixer la realitat d'aquestes persones, els seus somnis i patiments. 
Me'n adono que em projecten coses que trobo a faltar. El sentiment i orgull de pertànyer a un clan familiar, la integració al territori. El respecte a les persones grans, la llibertat dels nens, la visió grupal. També he pogut  percebre les seves ànimes ferides, les cadenes de lo grupal enfront de la individualitat.
Escric aquestes paraules, percebint la pau i tranquilitat que he pogut cultivar aquets dies. En agraïment per l'hospitalitat i protecció rebuda, adonant-me de lo molt que tinc per estimar al meu voltant.


             Una petita part de l'inmensitat que amaga aquest massís





 Joan als contundents diedres de la Reve d'Aicha


Martí a les técniques i regleteres plaques de la 
Montagne Epinal







Escalada impressionant Au nom de la reforme






  Reunió de grup al cim de la increible Allumer du reve bereber