ANVERS

Gràcies a la detallada informació d'en  Xavigrané  arribem amb l'intenció de fer la Neuronium al cim del Coscollet, sense gaires problemes. Ho fem amb la calma de saber que tenim encara tota una nit per davant, amb totes les comoditats de la furgoneta d'en Fetri. Ens aixequem, abans del previst amb resistències per deixar el confortable campament base. Surt el sol amb contundència, però el vent no acaba de deixar-lo escalfar. Iniciem el descens, no acostumats  a fer-ho en baixada, amb les cames encara fredes i una mica acomplexats per la verticalitat i bellesa d'aquest racó. Tot es va esdevenint amb fluidessa. Fem el rapels verticals, ben equipats, per una preciosa canal. Trepitjem terra ferma i ens aproximem a un peu de via, ben senyalitzat amb una fita i una fletxa grabada. Anar tres t'allibera la tensió i el compromis, però per una altre part fa que tinguis de carregar-te de paciència, sobretot en uns moments en que els nostres caps estan acostuma

M'apropo a la  paret  bucòlica  i  recordo  amb  afecte  aquella  època  on Vilanova de Meia era el nostre punt de  peregrinatge. Aquelles vies com La taca de Romesco, Baron rampante,  Passatgers dels vents, La chica del Martini,  El señor de los bordillos ...  que em van deixar un regust plaent en la  memòria . L'escalada  plàcida  de la Terra de dinousares  i pas d'estres converteix la paret en un autentic  Spa. Indret per carregar-se d'energia, relaxar-se i prendre uns bons banys de sol.  Difícilment  comparable a la imponent roca dels Arcs,  però de visita obligada per trobar un calcari de fantasia i moure'ns amb el plaer del gest.  Encara que un tingui l'impressió d'escalar com un Koala.                                                                                  El lloc ideal per  aquells                                  dies    en què  un no vol                                      complicacions  i  fer-se