ANVERS

Portats pels agònics esforços d'una furgoneta amb mort anunciada arribem a Collegats. Una zona que tinc com lloc de pas, alternativa al mal temps del Pirineu i que bé és mereixia una visita en exclusiva. Emportat per les obsessions cícliques, vaig agafar de l'estanteria el tantes vegades anomenat llibre del Soldevila. Em pregunto que ens porta a aquest afany col.leccionista i a la necessitat de recol.lectar. Bé, jo no seré menys i com molts, em vaig proposar en el seu dia arribar a fer les 100 millors vies. La tanger i la Sang de crack és la proposta d'aquesta sortida. Si bé la primera no acaba de fer-me el pes, ja que no acabo de trobar-li el punt a una via totalment equipada amb grau assequible. Vaig trobar la motivació al plantejar-la al emsamble amb corda doble plegada per la mitad. Aquesta vegada vam portar una politja mini traxion que fèiem servir emplaçant-la en el segur que trobaven en el moment que el segon començava a escalar, i d'aquesta manera evit

Ja tenia ganes de trobar-me amb una plaentera escalada. On l'entorn, la roca i els rajos de sol, marquessin un tímid esbós dels ingredients propis de l'hivern. Un peregrinatge a espais oberts per sotmetrem a agradables massatges solars. Despres d'estar entaforat en indrets ombrivols durant un estrany estiu. El Coll Roig , indret sense dubte de moda, sotmes a un procés profund d'enginyeria.  On un no pot deixar de quedar-se sorprès  per la gran quantitat de detalls que s'han tingut en  compte. Exposició de racons prefabricats fins al detall, per la visita curiosa. Una obra de perseverancia i dedicació . Tot això però, no pot eclipsar la gran bellesa del indret i té com fruit belles grimpades amb picants moviments. Les vies escollides van ser la Dersu Uzala i Tall d'oca. Dues vies diferents però del tot complementaries. La primera entra com el primer mos matinal, fruita dolça i la segona com el  cafè estimulant i àcid. Un dia complet de retrobada amb en

Em va fer la impressió com si la Homo Montserratinus de la roca de Sanhida fos la nena petita de la nord. Ben protegida pels Ecos i la paret de Santa Cecília. Una mena de jardí on l'explorador i incansable Hita ha sapigut concentrar els ingredients necessaris per convertir-la en un autentic bombó a l'abast de llaminers grimpaires. Sortint del pàrquing amb la companyia d'en Albert, un company generacional de recent amistat. Ens anem endinsant mica en mica i sense pressa, en aquest petit retall de la nord tan ben cuidat. Traspasem el cau de  la font de la llum i comencem una mena de viatge a wonderland. La via ben concentrada, s'inicia amb un fàcil llarg amb moltes possibilitats per assegurar. Es pot dir que és una via molt bona per iniciar-se en la tradicional, sempre que es tingui el grau assumit. Els graus que filtren i marquen la dificultat de la via són el segon i el tercer. Aquest últim, per  tractar-se d'un diedre-xemeneia de difícil interpretació