ANVERS

  Petits detalls em porten a sensacions diferents i a sortir dels automatismes del dia a dia. No és la primera vegada que per anar a escalar, faig servir el tren amb destí cap a les terres de Girona. Un deixar-se portar, oferint la puntualitat a les mans d'altres, fa sentir-me viatger, en un estat de tranquil.litat i contemplació dificil de trobar.  Anar cap al nord és parar amb el temps, adonar-te del silenci, quedar-se atrapat en la intensitat dels colors. A caldes faig transbord al cotxe d'en Martí i anem cap a la Punta Miladones , aprofitant que la pista per accedir per terra encara esta oberta. Paratge agresta i salvatge que ha canviat els canons i el fil espinós pel tancat elèctric i la tala forestal. Impaciència humana que contrasta amb l'eternitat del paratge, irònic a a la nostra transitorietat. Després de moltes cavil.lacions, aconseguim trobar el camí fressat que ens portés cap a la paret i finalment al rapel instal.lat. Moments de cert neguit, a causa de l

Després d' una setmana intensa de compromisos, sortim amb en Josep cap a terres lleidatanes,  amb la intenció d'escalar la Terra lliure de la paret de las gralle s. Passat Cervera ens anem endinsant en la versió catalana del "Lejano Oeste", fins ben entrat el migdia, que vam aconseguir trobar el lloc de partida.  Cal seguir la pista fins al final, on trobarem una fletxa i un punt pintat a una pedra. Deixem el cotxe i resseguim cap a la dreta per un camp, fins arrivar a un corriolet fitat amb molta creativitat. Encara que estem parlant d'una via desequipada en un ambient nord. La aproximació ben fitada i el rapel a prova de camions, un peu de via agradable, les moltes possibilitats d'autoprotecció i les reunions bungalows; fan que l'escalada sigui bastant plaentera. Sent el segon i quart llarg els que marquen l'exigencia. amb una roca a trams molt peculiar, encara que sanejada, on el calcari i l'arenisca es barrejen donant tonalitats roses.

Si bé en un principi, camins com el de la fragilitat i el de l'escalada poden semblar contraris. La vida m'està demostrant que poden ser del tot complementaris. Una bona escalada pot ser tan terapèutica com el millor dels cursos de creixement personal. Al final del que es tracta és d'entregar-se a allò que succeeix de  la mateixa manera que ens agafem a un canto  darrere un altre. Ja quant vaig pujar al cotxe d'en Joan, em vaig sentir arraconat com si estigues  dintre d'un quadrilàter, esquivant els cops verbals que m'anaven endinsant. Adonant-me que la recent visita del osteòpata  m'havía deixat més tendra que una magdalena. El camí cap a la Dent de Rossell es presentava més com un via crucis que un delit  per als sentits; encara que la Tardor es presentés com un sucós caramelet. Apaivagada la conversa amb un bon esmorcar, sense gens de pressa i amb el fi de presentar-nos a la paret quan el sol ja estigues de baixada. Seguim fins a Queralbs. Aparquem el