ANVERS

Petita troballa al sector  Amazònia  sorgida de  la unió  de les vies" desplom  de l'erudit " i "la si empotres ". De fet  és   podria  considerar com  l'ascensió   clàssica . Escalem tota la fissura fins al final del bloc, resseguint-la  per la part posterior,  fins a  incorporar-nos al cim. La protecció  és  molt bona amb friends. I ndispensable l'us  de proteccions a les mans,  sinó  ets descendent dels faquirs. Encastaments obligats  i  dolorosos . Desde el meu punt de vista manté la dificultat de les seves vies veines.

A mig camí entre escalada esportiva i clàssica, amb clares reminisciencies Montrebeianes, s'ens presenta la cinglera de Can Folló . Petit sector obert als anys 80 que ha necessitat, com els vins, d'anys perquè les seves vies s'anessin netejant i agafessin el rang de gran reserva. Aquest és un lloc que no te terme mig. O les vies son increïbles o no saps per on agafar-les. D'escalada obligada son:  Finestra al cel, Munalis, Del frare, Moby dick, Nostradamus, Amarga. Lloc ideal  per fer servir  friends i tascons. Recomano les vies   Munalis, Finestra, Moby dick i Amarga per la versió greenpoint. Aquesta última encara pendent, per el susto que vaig tenir en un intent  amb parabolts. Tot arrivarà¡¡

Feia temps que no tenia aquestes sensacions tan pròpies de la paret Nord de Montserrat. Amb la seva verticalitat i grandiositat que ens fa sentir petits i alhora ens fa part íntegra de la seva majestuositat. Anar a fer l'Anglada-Eli als camells d'ecos no es pot reduir a una simple ressenya del seu recorregut i dificultat. És molt mes.  És viure sensacions perdudes per la predominància  d'un estil d'escalada massa estandaritzat.  És retrobar-se amb el Montserrat més autèntic,  És compartir  l'aventura que van viure els          aperturistes,  És banyar-se en emocions. Gràcies Josep Manel i Elisabeth per deixar-nos aquest regal tan ben trobat en les entranyes d'aquest meravellós massís.

Arriba  l'estiu i les sortides a  Sadernes . Encara que no sigui el lloc ideal per els dies molt  calorosos. L a  seva diversitat d'orientacions, la qualitat de les seves vies i el riu ja son bones excuses per  arribar -se. Com primera pressa de contacte estival. Va ser tot un  flash .  Es trobem la barrera baixada, el  ejercito  " españó"  desplegat pel congost amb les seves armes, cordes i cintes expres en curiosa combinació i una petita excavadora caiguda a l'alçada del pont d'en Valentí. Temps remoguts i estranys corren pel congost que emergeix  esplendorós  amb un any ric d'aigua. Davant del  schock  emocional, decidim allunyar-nos una mica del camí principal i anar al Escenari .  Allà ens trobem el  Sadernes  íntim. On realment sembla que el temps no corri. Amb les seves vies primerenques de graus afables  que conviden al moviment contorsionista.  Per acompanyar el  revival , trec de la motxilla la primera guia de la zona i ens posem a la feina.

Cèllecs  es la zona amb cara i ulls mes propera a casa. Curiosament va ser uns dels primers llocs on vaig escalar, encara que per aquells temps  vivia  pel Baix Llobregat. Sense ser un gran adepte a la seva escalada, poques vies he provat mes enllà del  6c . He de  reconèixer  que es un lloc que  m'agrada  anar, de tan en tant, pel seu entorn. L'última vegada  va ser en diumenge, i justament al sector estrella d'iniciació: La placa . No sabia que em trobaria. Ja que no estic ni acostumat a escalar en diumenge , ni als sectors d'iniciació.  Potser va ser el fet de que fos un cap de setmana llarg, però vam poder escalar amb relativa  tranquilitat . Em vaig  enrecordar  de la Lidia  ,  una  via que cita en  Mohawk  a la seva guia i que mai havia aconseguit trobar; baixant d'una clàssica vaig intuir per on  podía  anar i vam encertar. Em va sorprendre trobar-nos amb un petit sector,  d'apariència  molt alpina i  atravessat  de  parabolts  per tot arreu. Vam fe

  De tant en tant agafo els catxarrets i m'els porto a les zones equipades a la recerca de rutes naturals. Regalets verticals que possibiliten l'autoprotecció amb un nivell d'exposició molt baix, Cal barricó és un d'aquells llocs que un sempre havia somiat trobar-me en la seva forma original. La generositat de la seva roca alhora del autosegurament en algunes vies, fa que s'hagi convertit en un lloc de peregrinatge personal per aquells dies on es prioritzar el romanticisme i el plaer del moviment . Aigua i tabacu  es una clara mostra d'una via autosegurable amb poca exposició. A destacar la primera reunió que es podría fer amb un gran pont de roca. Cosa que no vam fer degut a la seva incomoditat...  quant parlo del plaer del moviment un es tornar molt sibarita. Els passos mes exposats  els trobarem al inici del segon llarg, desviant-nos una mica de la placa per anar a enllaçar alguna petita branca. Jo arribat a aquest punt, si no vols ser molt p

Aquest blog sorgeix de la meva necessitat  per expressar. Sense presses, ni perspectives. Una salutació de benvinguda ANVERS