Reset

M'és difícil escriure, sense sentir el cor obert. Potser són masses coses les que han aparegut darrerament a la meva vida. Experiències que m'han fet retraure com una medusa, posant cara de què no passa res.
Sento que el temps i el transcurs dels esdeveniments, em va deixant treure el cap de mica en mica. Sortir de la por al patiment i viure la vida amb més confiança.

Tot això sense cap mena de dubte, es veu reflectit en l'escalada.
Poques ganes d'encarar-me a les pors, fugint cap al plaer i l'evasió.
Vies  com la Kraken de la pastereta que no em provoquin cap mena de repte i que no em treguin de la meva zona de confort.

Sento que estic en un moment on es important adaptar-me a la meva nova versió, com si és tractes de començar a caminar de nou. Petits ajustos que em fan adonar de com m'he arrepenjat del meu cos per sentir-me fort i valent.
Moments d'assimilar tot allò que esta passant amb la meva família: La vellesa, la malaltia...
I amb tot això em vaig aproximar a la paret nord d'agulles, qüestionant-me, en algun moment, quan escalava amb roca de mala aparença i amb el seguros alegres. Si era realment necessari posar-me en joc d'aquesta manera.
 Però potser era això el que tenia d'aprendre i posar en pràctica.
 La confiança que tot anirà bé, que per més fràgil que sembli la roca, em seguirà sostenint sempre que tingui les ganes d'anar progressant.
Ben acotxat pel Joan i l'Ignasi, vaig poder encendre el meu poder, brillar, adonar-me que puc donar molt més, que encara tinc molt marge, confiar amb les persones que m'envolten i entregar-me  a la
saviesa de la vida. Per més que de vegades em consti.

Gran escalada amb l'Ignasi i en Joan a la Cade de 
la Roca 92