ANVERS

 Arribat l'estiu, l'activitat va a la baixa, fins desaparèixer.  Aquest any, en canvi, em va sorprendre amb un parell de sortides. Això si, vaig tenir que recòrrer a les noves tecnologies, per poder trobar parella i gaudir d'una satisfactòria primera trobada. La primera va ser la Lotus de la paret de l'Aeri amb l' Uri  de Terrassa. Nom que em porta moltes imatges viscudes i que ha servit com ritual per fer un repàs de tot allò que vaig viure durant uns anys. Barreja de gaudir i enclaustrament amb gust agredolç, que com tot en la vida em va servir per aprendre. Via ben bona amb grau antic, on cal treure el canto als peus de gats, navegar als últims llargs i queixar-se del mal de peus!! La segona va ser cap a Peña montañesa, una sortida on vaig intentar seguir el rebufo d'en Oscar i Martí, sense que es notés gaire la meva manca de nivell i el baix estat de forma mental.  Estada molt agradable que em va servir per descobrir els sectors esportius propers

Revisant les últimes entrades, m'adono de la meva predilecció per les curtes escalades sorgides  entre L'Escala i L'Estartit. A més a més és dona la casualitat que aquesta esta sent l'últim desig d'amics meus, abans d'entra a quiròfan per arreglar-se el genoll. Com moltes vegades em passa, em vaig deixant la clàssica per l'últim. L'intrèpida Sirena ha hagut d'esperar, i ben puc dir desprès de tastar altres vies de la zona, que es troba entre les millors. Escalada vertical, amb presses enormes, que et porta al footing vertical. Riu-te de la milla vertical d'en Jornet i companyia. Via que vaig fer amb el lesionat ferré, en dos llargs (1+2, 3+4+5). Estant seguits per en Jaume i la Laura en un estil més clàssic, pel be de la nostra estimada e intrepida Sirena, que no te mai un No per les nostres propostes, sempre decents. Aquesta via entra de ple dintre d'una nova categoria, que va més enllà del tant anomenat love climbing, i que és el l

Visita al sector dret de Cal Barrico. Pany de roca d'escalada similar a la sud del pedra, amb molt poca informació a internet. Escollim el vuelo del Icaro . Via de tres llargs( 6b,7a+/b, 5+). Primer llarg bonic, amb continuitat. que dona pas a un segon llarg que enllaça amb un diedre cec molt fi, contundent en els seus ultims seguros, quant surt a placa. L'ultim llarg no el fem, al trobar-lo massa curt. Arribem amb un Rapel de 60 al terra.  Arrodonim el dia amb la Xorrera( 6c+/7a), via maca i generosa amb bona pressa.  Recomano també la tranques i barranques( 6c) diedre molt fi i extenuant, on caldrà esquivar un esbarzer molest.                     En Josep tibant a la xorrera, rememorant els 80,                                  con mallas y a lo loco.

Un paratge reconegut, torna a fer presència davant meu. Una segona visita, a aquest trosset de costa brava. Preservada de la febre immobiliària, gràcies a la antiga presència d'uns militars disposats a fer funcionar els seus estris estrepitosos. No puc evitar imaginar-me, com funcionaria aquesta base, plena de covards traient pit, ànimes enclaustrades per garantir protecció i un plat a taula. Ho penso, però ho faig sense aixecar els ulls del terra, per por a veure´m reflectit en una de les paret en runes. Camino cap a Miladones, amb la preocupació de trobar el corriol que em porti cap a les parets. Una vegada enfilat, veig com un nen, últimament acceptat i tingut en compte, comença a correr per davant meu, com la meva mirada es fa amplia i la respiració plena.  Qui ho havia de dir. Emportats per un front capritxós de ponent, que acabariem enfilats al rapel de vèrtic de la punta de Miladones. Un racó, aquesta vegada no tan impressionat, amb la mesura ja pressa. Guiant d&#