Valiente

 Petits detalls em porten a sensacions diferents i a sortir dels automatismes del dia a dia. No és la primera vegada que per anar a escalar, faig servir el tren amb destí cap a les terres de Girona. Un deixar-se portar, oferint la puntualitat a les mans d'altres, fa sentir-me viatger, en un estat de tranquil.litat i contemplació dificil de trobar. 
Anar cap al nord és parar amb el temps, adonar-te del silenci, quedar-se atrapat en la intensitat dels colors.
A caldes faig transbord al cotxe d'en Martí i anem cap a la Punta Miladones, aprofitant que la pista per accedir per terra encara esta oberta.
Paratge agresta i salvatge que ha canviat els canons i el fil espinós pel tancat elèctric i la tala forestal. Impaciència humana que contrasta amb l'eternitat del paratge, irònic a a la nostra transitorietat.
Després de moltes cavil.lacions, aconseguim trobar el camí fressat que ens portés cap a la paret i finalment al rapel instal.lat. Moments de cert neguit, a causa de l'espectacularitat de l'escenari.
Submergits dins les seves entranyes, quedo sorprés per l'acolliment del lloc. Sosteniment i acollida que em fa sentir valent i capaç.

Comencem per la Kubalita,  amb una roca que va variant la seva qualitat a franges, especialment en la part intermèdia de la paret. Via bonica i aèria; per fer amb calma i aturar-se a totes les reunions proposades.

El rapel instal.lat, ens tornar  desseguida a la paret. Amb ganes de fer un altre via amb caràcter mes atlètic, la Caracremada sembla una molt bona opció.
Al primer llarg molt compacte i esportiu, el segueix un tirada de caracter més clàssic, més llarga del que sembla, i el remata un últim llarg agosarat que s'enfila per un desplomet de generosas preses amb seguros difícils de veure. Per a mí, un últim llarg que demanava haver estat obert desde abaix, sense tants seguros.
Jornada plena de sensacions, que va acabar sopant amb un xiringuito amb la família del meu cor. Petits detalls per seguir sent viatger.