La tardor d'en Jorropenura

Si bé en un principi, camins com el de la fragilitat i el de l'escalada poden semblar contraris. La vida m'està demostrant que poden ser del tot complementaris. Una bona escalada pot ser tan terapèutica com el millor dels cursos de creixement personal. Al final del que es tracta és d'entregar-se a allò que succeeix de la mateixa manera que ens agafem a un canto darrere un altre.
Ja quant vaig pujar al cotxe d'en Joan, em vaig sentir arraconat com si estigues dintre d'un quadrilàter, esquivant els cops verbals que m'anaven endinsant. Adonant-me que la recent visita del osteòpata m'havía deixat més tendra que una magdalena.
El camí cap a la Dent de Rossell es presentava més com un via crucis que un delit per als sentits; encara que la Tardor es presentés com un sucós caramelet.
Apaivagada la conversa amb un bon esmorcar, sense gens de pressa i amb el fi de presentar-nos a la paret quan el sol ja estigues de baixada. Seguim fins a Queralbs. Aparquem el vehicle als afores del poble i encarem el camí que va a Núria pel Roc del Duí. 
Davant la previsió de les altes temperatures, ens plantegem l'aproximació amb la calma, fent una parada a l'alçada del contrafort amb la intenció d'agafar una mica d'aire.
A peu de paret en trobo en Pep; amic que feia més de deu anys que no veia. Me'n adono de la influència que podem despertar en les persones i el peculiar vincle que vam establir en aquella època. El veig en plena efervescència juvenil i m'imagino fa vint anys amb l'energia, expansió i ganes de menjar-me el món. 
Em sento en un canvi de tornes, com si aquesta vegada fos ell qui em tingués de portar cap al cim, a força de cops de gas. 
En veure en Joan pujar, un altre cop establin vincles mentor i aprenent, em poso content de veure'l progressar cada vegada amb més autonomia.
Escalar una via, es trobar-te en altra dimensió. Un trànsit on la ment s'apaga i el temps s'estira. Entro de ple al tren que em porta cap al cim. Però aquesta vegada no puc treure del meu cap paraules com mestre, aprenent, pare, fill...
La ment cavalca embogida, associant els pensaments més dispersos; apareixent els meus avis, que mai se m'han fet presents. Les imatges de les seves tombes i la necessitat de saber-ne on són, per donar-los un lloc dintre meu. Buscant materialitza la idea, de que he tingut uns avis i gràcies a ells puc estar aquí.
Em trenco per la meitat, mentre en Joan puja de segon per la corda. Ploro les seves absències i li dono les gràcies per tots els esforços que han fet; encara que potser els meus pares es portesin la pitjor part. M'acomiado d'ells; sense ser massa conscient.
 En arribar a la reunió, les paraules d'en Joan ho van posar tot a lloc. Un mestre que fa temps va deixar de ser aprenent, una actitud d'aprenent que ens converteix a tots en mestres.

Informació tècnica de la via