¡Al Abordaje, mis bribones!

Un paratge reconegut, torna a fer presència davant meu. Una segona visita, a aquest trosset de costa brava. Preservada de la febre immobiliària, gràcies a la antiga presència d'uns militars disposats a fer funcionar els seus estris estrepitosos. No puc evitar imaginar-me, com funcionaria aquesta base, plena de covards traient pit, ànimes enclaustrades per garantir protecció i un plat a taula. Ho penso, però ho faig sense aixecar els ulls del terra, per por a veure´m reflectit en una de les paret en runes.

Camino cap a Miladones, amb la preocupació de trobar el corriol que em porti cap a les parets. Una vegada enfilat, veig com un nen, últimament acceptat i tingut en compte, comença a correr per davant meu, com la meva mirada es fa amplia i la respiració plena.
 Qui ho havia de dir. Emportats per un front capritxós de ponent, que acabariem enfilats al rapel de vèrtic de la punta de Miladones. Un racó, aquesta vegada no tan impressionat, amb la mesura ja pressa. Guiant d'alguna manera a en Josep fins a peu de via.

Comencem per la Komando Osona. Via teòricament equipada als llargs difícils.
Ens trobem amb una via mixte, on caldrà posar peces en tots els llargs. Estant els passos difícils ben protegits. Bona via, però massa curta. De generoses preses, amb un parell de passos explosius. On caldrà habituarse al rocam, per poder gaudir de tot el seu potencial.

Vam seguir amb la Corimori, per a mi, l'estrella del lloc. La via te dos primers llargs molt macos, amb prou longitud i homogeneitat per encendre la flama de l'aventura. Acabant amb un llarg fàcil, de mala roca, on caldrà escalar.

Un dia mès que aprofitat, per gaudir de la simbiosi mar-muntanya i percebre la gran atracció que em produeix aquest paisatge.