Wonderland

Em va fer la impressió com si la Homo Montserratinus de la roca de Sanhida fos la nena petita de la nord. Ben protegida pels Ecos i la paret de Santa Cecília. Una mena de jardí on l'explorador i incansable Hita ha sapigut concentrar els ingredients necessaris per convertir-la en un autentic bombó a l'abast de llaminers grimpaires.
Sortint del pàrquing amb la companyia d'en Albert, un company generacional de recent amistat. Ens anem endinsant mica en mica i sense pressa, en aquest petit retall de la nord tan ben cuidat. Traspasem el cau de  la font de la llum i comencem una mena de viatge a wonderland.

La via ben concentrada, s'inicia amb un fàcil llarg amb moltes possibilitats per assegurar. Es pot dir que és una via molt bona per iniciar-se en la tradicional, sempre que es tingui el grau assumit.
Els graus que filtren i marquen la dificultat de la via són el segon i el tercer. Aquest últim, per tractar-se d'un diedre-xemeneia de difícil interpretació. Seguidament ens esperen dos llargs, que si bé es podien considerar de tràmit, ja que es difícil deixar de pensar en el llarg estrella, s'han d'escalar. Tenint els dos, el suficient caràcter per mantenir-te concentrat en la matèria.
Com si es tractés del conte d'Alicia al  país de les meravelles, ens van apareixer criatures peculiars i antropomorfes enllaunades en una mena de mosquit fosforescent; Que no van deixar d'anar amunt i avall a la recerca de no se què amb la mateixa pressa que caracteritzava al conill blanc.
El que va començar amb un somriure i amb un senyal de complicitat, va acabar amb sonors grits de mala òstia. Tement que la meva gossa, guardiana de les nostres motxilles, no acabés llentçant-se pels precipicis espaordida pels intensos rebomboris.
De sobte, es va fer el silenci i van poder gaudir del últim llarg. Molt encertadament equipat amb un toprope esportiu, fet que facilitava la baixada instantània del company i així poderla gaudir els dos de primer.

Únic, agraït, generós, mantingut, de fàcil assegurament i amb inici intens. Rés que no s'hagi ja dit. Aquella fissura que tots hem somiat escalar una vegada a la nostra vida, un retall de roca creat per ser escalat.
Per acabar la jornada, dos ràpels macos i aeris, contant que l'últim llarg el baixem despenjats pel company, rematen l'agradable ascensió.

Va arribar el dia, després de molts fer i desfer destins, de desistir per les pluges. Els astres es van aliniar i ho van fer amb les millors possibilitats. És veritat que es van quedar molts amics pel camí, però ja hi haurà altres possibilitats de compartir aquesta activitat que ens uneix de per vida. El fet de tenir l'Albert com a company de cordada no ha tingut preu.
Un dels molts regals que ens porta constantment la vida vertical.