Gairebé perfecta

Portats pels agònics esforços d'una furgoneta amb mort anunciada arribem a Collegats. Una zona que tinc com lloc de pas, alternativa al mal temps del Pirineu i que bé és mereixia una visita en exclusiva.
Emportat per les obsessions cícliques, vaig agafar de l'estanteria el tantes vegades anomenat llibre del Soldevila. Em pregunto que ens porta a aquest afany col.leccionista i a la necessitat de recol.lectar.
Bé, jo no seré menys i com molts, em vaig proposar en el seu dia arribar a fer les 100 millors vies.
La tanger i la Sang de crack és la proposta d'aquesta sortida. Si bé la primera no acaba de fer-me el pes, ja que no acabo de trobar-li el punt a una via totalment equipada amb grau assequible. Vaig trobar la motivació al plantejar-la al emsamble amb corda doble plegada per la mitad.
Aquesta vegada vam portar una politja mini traxion que fèiem servir emplaçant-la en el segur que trobaven en el moment que el segon començava a escalar, i d'aquesta manera evitar que el primer caigués, en el cas que ho fes el segon.
Modalitat que fa que el segon sigui el seny de la cordada, i que tingui d'estar molt pendent de la progressió del primer. El segon porta incorporat l'assegurador a l'extrem de la corda on esta lligat i una baga d'anclatge per aquells moments en que el primer afrontés un pas difícil. Anclarse al parabolt i assegurar-lo al moment, sempre que tingues algun metre de marge per fer-ho.
No vam aconseguir-la fer la sencera, ja que vam acabar liats en un tram amb la via del costat,
però això no va suposar cap problema per seguir encordats en el format establert. Finalitzant els ultims tres llargs amb la técnica aprofitada al màxim. Realments la Tanger va resulta molt apte per a aquest tipus d'incursions.
Una vegada acabada la via, encara que la intenció era arrodonirla amb un altre. el meu estat penós va fer que acabessin amb una ruta bucòlica per l'estany de Montcortés, cronspint-nos uns fesols impresionants al bar del poble de  Peramea.
La sang de Crack ja era una via que voltava pel meu cap desde feia dies. L'aproximació evident, ja mostra que es una classica concorreguda. Mica en mica el cami es va enfilant, sent necessari unes últimes grimpades per accedir a un maco balconet desde on s'inicia la via.

                                                                       Gran Iker!!!!


Desde aquí partim amb un primer llarg bastant desequipat, on els generosos forats que ens anem trobant ens va envalentant, espaiant els seguros mes de lo normal. El segueix un flanqueix on és facíl embaucarse. Una vegada arrivat al pont de roca, comencem a flanquejar per una placa de bolos. Si pugem una mica més ho farem igual, tindrem més possibilitats de protecció, però la dificultat puja i anirem a parar per damunt de la reunió. El tercer per a mí és el llarg estrella. Bavaresa contundent de bona pressa que precisa de l'autoassegurament.Un parell de llargs més i la via ja perd la verticalitat que desde lluny feia gala. Encara que amb la variant del Castellet la via guanya bellessa, el canvi de registre porta la via a gairebe la perfecció, pero sense arrivar a l'excellencia.
De totes maneres, via molt maca, d'obligada escalada per tots aquells que els hi agradi el catxarreo.