Be roca my friend

Gràcies a la detallada informació d'en Xavigrané arribem amb l'intenció de fer la Neuronium al cim del Coscollet, sense gaires problemes. Ho fem amb la calma de saber que tenim encara tota una nit per davant, amb totes les comoditats de la furgoneta d'en Fetri.
Ens aixequem, abans del previst amb resistències per deixar el confortable campament base. Surt el sol amb contundència, però el vent no acaba de deixar-lo escalfar.

Iniciem el descens, no acostumats  a fer-ho en baixada, amb les cames encara fredes i una mica acomplexats per la verticalitat i bellesa d'aquest racó. Tot es va esdevenint amb fluidessa. Fem el rapels verticals, ben equipats, per una preciosa canal. Trepitjem terra ferma i ens aproximem a un peu de via, ben senyalitzat amb una fita i una fletxa grabada.

Anar tres t'allibera la tensió i el compromis, però per una altre part fa que tinguis de carregar-te de paciència, sobretot en uns moments en que els nostres caps estan acostumats a la immediatessa.
Ens repartim el pastis en tres parts.
La via comença ben equipada, amb parabolts lluents, allunyats, però fàcils de resseguir. Només començar, en Joan es troba un niu de voltor i una mare molt poc amigable que defensa el seu territori amb contundència. Per sort, el voltor també comparteix la mateixa por pels humans i prefereix albirar desde les alçades els nostre moviments.

Al cinque llarg, és produeix el segon repartiment; mica en mica la via va canviant de caràcter, aquesta vegada agafar el comanament en Iker i ens porta fins al desé. Anem combinants llargs de bona roca i macos, amb altres on es barreja la roca mediocre i la vegetació.














Es a partir del 11, arribant a la feixa d'escapada, on rebem una gran bofetada, al trobar-nos amb un últim pany vertical i contundent. A partir d'aquí els parabolts desapareixen, la roca passar a ser de discreta a dolenta i el equipament auster. Començo amb molt de respecte, mig marejat pel esforç del últim llarg, on la técnica predominant era el "matojing". Amb un llarg a equipar, deixo de banda l' intenció d'empalmar llargs i respecto les reunions per anant agafant aire. Ens trobem un llargs molt macos en flanqueix i seguidament entrem dintre d'un mon mai vist en la meva vida d'escalador. La roca d'aparença dolenta barrejada amb matolls donar com resultat una escalada, que si un aconseguix alliberar-se de prejudicis i es limita a seguir els consells d'en Bruce lee, versió roca. És converteixen en una escalada fàcil i fluida.

En els tres últims llargs, la roca agafa protagonisme i en Iker torna a liderar. Ens portar fins al cim amb les ultimes llums del dia. Ens reunim al cim en la foscor i l'alegria ens inunda. L'aventura ha finalitzat, no hi ha descens. Cinc minuts de caminar per pista fàcils, ens portaran a la furgoneta, on ens espera un boníssim sopar.

Com a reflexió diré que no és l'estil de via que s'ajusta a les meves predileccions personals. Però no et deixa indiferent. Pasat dos dies, encara estic gaudint les experiències viscudes, amb pau interior i un gran regust d'aventura.
Una experiència per recomanar a tots aquells que vulguin sortir dels seus esquemes personals. Realment el lloc i la experiència valen la pena.