Escalada Omnívora

El dia de sortida estava clar, però no el destí. La previsió era dubtosa i encara avui no  podria dir si l'elecció va ser la millor.
Finalment vam escollir els Ports de Besseit i dintre del que cap, el temps va ser força benevolent, ja que ens va permetre espais per anar fent activitat. Feia molt de temps que no anava a aquestes terres per escalar. Crec que no menys de vint anys.
No se si van ser els peatges, la meva predilecció pel
Prepirineu o la recerca de les vies de moda, però el cert és que les meves visites a aquests paratges han sigut ben escasses.
Vam entrar al massís de Besseit per Horta de sant Joan amb la intenció d'escalar a les Moles del Don, Roques de Benet i la roca dreta de les valls.
Comencem per les Moles del Don i es pot dir que ens vam quedar aquí pràcticament tots els dies. 

Vies com l'Itaca, ben ressenyada a Escalatroncs, 

Obsessió continua, Sols per la Maria, recomanades al llibre del Soldevila, especialment la Solstici d'hivern van convertir aquests dies en una escalada omnívora, on no estava clar quins eren els moments més plàcids, durant les escalades o als àpats que vam cuinar dins la furgoneta d'en Joan Ferré.

Després de tants anys, va ser curiós com van anant apareixent records d'aquestes contrades del tot oblidats. Vaig necessitar retornar a escalar la Manel Muñoz per recordar que ja l'havia fet.Vaig poder adonar-me de la diferència que existia entre els dos moments. En aquell moment com un Joan Jove capaç de tot, sense encara tenir consciència de quins eren el seus límits, es llançava a qualsevol repte, i de com aquella força el feia ensortir-se de les situacions més desgavellades, potser apostant amb massa risc i com el Joan actual més o menys va pujant pels mateixos llocs, però amb una càrrega mental que el portar a desestimar aquelles situacions on el risc es fa massa evident.

La Manel Muñoz encara que moltes ressenyes la donen com via equipada, cal ser conscients que ens endinsa a terreny d'aventura, que si bé són prescindibles, un grapat d'aliens i friends de talles mitjanes ens ajudarà a alleujar l'aire que tenen les assegurances entre elles. Sobretot als diedres centrals. Destaco els últims quatre llargs. Per l'aproximació d'una tormenta, vam entrar en una mena de carrera frenètica amb l'únic fi d'arribar al cim sense mollar-nos. Després dels intimidadors vols rasants d'uns petits ocells. Un desafiant voltor em va aturar, justament al tram de l'últim llarg on les assegurances més allunyen. El voltor impressionat pel reguitzell d'improperis que van sortir de la meva boca va decidir observar els meus moviments desde les alçades. Jo vaig seguir sense treure-li l'ull de sobre, ja que m'imaginava un rastrer atac per l'esquena. Tot va acabar amb una càlida retrobada al refugi d'una cova propera al cim.

Una bonica baixada cabirolenca ens va portar a peu de via, on vaig voler rememorar els temps passats intentant escalar l'impressionant primer llarg de la Secreta vida. Tot es va quedar en un intent, just per assegurar-me que ja no sóc tan jove, ni estic tan fort!

Aquesta vegada he sentit Els Ports com un lloc salvatge, que ha precisat de temps i calma per poder impregnar-me de la seva bellesa. 
No és un lloc per escalades fanàtiques, encara que les seves possibilitats són immenses. Són terres per aquells moments que un necessita que el món es pari i sentir el ritme de la natura. Sempre que sapiguem escollir els racons i els dies apropiats.